Margarida Aritzeta (2024) Les dones del lli. Valls: Cossetània

Coberta esplèndida: El mite d'Aracne pintat per Velazquez a Les Filadores

Margarida Aritzeta ha bastit una novel·la que dona notícia de la seva nissaga i de personatges inoblidables.  Fa reviure la història i un món màgic de llegendes mítiques, mentre deixa constància del paper de les dones com a puntals econòmics, socials i artístics dels baserris, unitats de producció de la ruralia basca. 

Aquest bé de déu està narrat amb un estil inconfusible: viu, clar i expressiu que arrossega, però que també convida a rellegir pàgines que són d’antologia. 

La història d’històries comença just abans del casament del primer Aritzeta arrelat a Catalunya. Quan Inazio va cap a l’església d’Arbeca per contraure matrimon plou, i l’aigua el fa evocar les històries de la seva estirp que explicava l’àvia Luzia. El fil de les narracions d’aquesta dona ens acompanyarà durant aquest viatge en el temps des de 1525 fins a 1704. 

L’extensió temporal no ens fa perdre peu, tampoc la quantitat de noms i relacions de parentius entre els habitants de la vall on vivien els Aritzeta dispersos en uns quants caserius o baserris. Ens deixem dur per la veu de les dones i ens empeny l’afany de saber qui era aquell a qui la Luzia va desitjar la mort, com pot ser que un nen tingui tres mares, com acabarà el plet que dura anys i panys, qui tirarà endavant la casa de les dones, què passa al bosc ple de misteris... 

Els personantges ens enamorem: el vailet de Guetària tocat pel llamp, Zezilia que parla amb les abelles,  Tristan que porta el nom d’una història mítica, Johanes, trobador que enlluerna amb la paraula, Leonora que entreveu el futur, Maria Astiasaran que aprèn a llegir i a escriure per portar els comptes de la casa del lli... 

A part de l’interès de l’argument que es disposa en un trama ferma, l'escriptora ens fa assistir a les peripècies dels personatges i deixa constància de guerres o pestes de manera que cus la història de la família amb la història amb majúscula de forma natural. La Margarida Aritzeta historiadora s’ha documentat a fons, però tracta literàriament els fets que ha rescatat dels arxius de manera que la informació no enfarfega, sinó que ens empeny a continuar llegint per art i màgia de les paraules ben filades. 

Un dels aspectes temàtics que valoro especialment és el del paper central de les dones com a puntals socials i econòmics de la societat.  Poques vegades es tracta literàriement de les dots relligaven les famílies, del paper de les dones les dones en l’economia de les cases pairals o baserris, de com van aconseguir una minsa llibertat econòmica conreant i filant el lli i de com, si no morien de part, veien morir molts dels seus fills i tiraven endavant. 

Ara bé, per a mi, el moll de l’os de la novel·la és tant el lli que conreen i filen les dones que s’ajunten a la seva llar o a la casa del lli, com les històries, llegendes i mites que trenen mentre treballen. Entenc Les dones del lli com un producte d’aquest filar paraules del qual donaré alguna mostra. 

Els diàlegs saben trobar les paraules justes que ens traslladen a un passat ben viu. Un cor de velles retalla el nuvi foraster que desperta suspicàcies i prevencions que brollen de les xafarderes: 

 

«—Diu que és d’una casa antiga 

 —Les cases antigues tenen les teulades foradades.» 

 Trobem més exemples en altres moments especials com quan, en saber la mort del marit, Petronilla, trasbalsada, diu: «M’has agafat triant cigrons.» 

La varietat de registres és amplia i es mou entre dos pols: el llenguatge formal dels infolis de l’escrivà i els poètics capítols on les llegendes i la natura es fonen. 

Els escrits de l'escrivà són fonamentals per desllorigar la troca de la trama judicial i personal amb paràgrafs llargs que tenen el contrapunt en frases curtes que donen fe de la història: «Vet aquí els fets.» «I així es va fer.» 

En canvi, capítols com «Les dones del lli» o «La crida del bosc» adopten un to poètic i m’evoquen la Mercè Rodoreda de La mort i la primavera. Alhora tinc la sensació de trepitjar la terra humida de la vall dels Aritzeta com ha fet l’autora. Cada mot és al seu lloc i s’ha triat pel seu poder d’evocació: 

 «...ves quina paraula, fresseig, que és com aquest moure’s de les flors que veieu ara, va dir, fshhhh-fshhhh-fshhhh, la remor de l’anar i venir incansable de l’aigua, amunt i avall, amunt i avall, amb una música sorda que mai no s’acaba, i aquesta remor, si te l’escoltes, t’explica històries del fons del mar on canten caragols marins i sirenes i pirates morts i al seu damunt, sense saber-ne res, cruixen les barques que van al besuc i a la sardina.» 

 Les paraules ben filades de Margarida Aritzeta se t’emporten com les del Joanes que feien que et trobessis 

«olors als dits, colors a la boca i papallones a l’estómac.»

Altres entrades de l'autora en aquest blog

Margarida Aritzeta (2013), El pou dels maquis. Valls: Cossetània

 https://www.blogger.com/blog/post/edit/2805823321226979708/741313041302267766 Margarida Aritzeta, Bandoler. Valls: Cossetània (Notes de color, 59) https://www.blogger.com/blog/post/edit/2805823321226979708/5666182746941022481 Margarida Aritzeta (2015), L'amant xinès. Barcelona: Llibres del delicte https://www.blogger.com/blog/post/edit/2805823321226979708/6233620261511338866 Margarida Aritzeta (2016) Els fils de l'aranya. Barcelona: Llibres del Delicte https://www.blogger.com/blog/post/edit/2805823321226979708/6647980108863314350 Margarida Aritzeta (2017) La filla esborrada. Barcelona: Capital Books https://www.blogger.com/blog/post/edit/2805823321226979708/4416025182500262367 Margarida Aritzeta (2022). Encara hi ha flors. Barcelona: Capital Books https://www.blogger.com/blog/post/edit/2805823321226979708/3946977417968292869

William Faulkner (2018) Llum d'agost. Barcelona: Edicions 1984. Traducció de l'anglès per Esther Tallada

Em calia l'escriptura densa i, sobretot, l'elaboració del llenguatge de Faulkner. 

No parlaré de l'estructura fluida i ben mesurada, ni dels silencis calculats amb habilitat, ni de les dues veus interiors, ni dels salts temporals que construeixen la trama del text.

Prefereixo fixar-me en les creacions de mots nous que la traducció d'Esther Tallada recrea com quan diu: «vestits malpatronats i arxiemmidonats » o «la llum d'oli borinotejant de guals i insectes».  

Als diàlegs on sentim un llenguatge que ens sembla mamat al carrer o al camp, sigui d'aquí o d'allà. 

«—Aviam, Eupheus. Aviam si m'escoltes. Escolta'm bé el que et diré. Fins ara no t'he dit res ni t'he burxat... I ara necessito saber-ho i tu m'ho diràs. Què en faràs, del fillet de la Milly?» P. 372.

Pel que fa a les metàfores, no només il·luminen el text sinó que pinten els personatges sigui amb un monyo «com una berruga en una branca malalta» o amb «uns cabells esvalotats que semblava que cada ble tingués vida pròpia, com si fos un els tentacles d'un pop.»

En resum, he llegit com qui veu aigua clara a una font d'alta muntanya i va aprenent allò que marca la diferència entre escriure i fer literatura. 

A vegades, llegir és meditar.

Xavier Mas Cravioto (2023) La pell del món. Barcelona: L’altra editorial

La citació de Clarice Lispector em dona el to i les preguntes m’empenten la lectura des de l’inici: 

Qui és el tu a qui es dirigeix la veu narradora? Qui és ella a la que sovint al·ludeix? 

Poc a poc vaig desvetllant el misteri d’aquesta parella de germans marcats a foc per l’ogre dels contes infantils, fet realitat en la figura del pare, que no només fa por quan talla llenya i: 

«La vena del coll se li infla com quan s’enfada i insulta la mare. Se li fa tan grossa i gruixuda que sembla un tentacle, i penses que d’un coment a l’altre el tentacle li rebentarà la pell.» 

Ara bé, la pregunta fonamental i que no es desvetllarà fins al final és:

Qui parla? Qui és el jo que es dirigeix a nosaltres a través el tu? 

No seré jo qui contesti ara aquesta pregunta perquè aquí només parlaré de les brillants engrunes de poesia que esquitxen el text mentre anem esbrinant si val la pena trencar la pell del món i si això és possible. 

«Pregonar la llibertat des d’una gàbia.» 

«Com si li haguessin abaixat els ploms.» 

«Les paraules brunzien per tots cantons com borinots atordits.» 

«El cel obert s’ha obert de bat a bat, com si menstrués.» 

 Maneres diferents de veure les coses del món que poden semblar de bojos i que «potser només som uns quants que les pensem i ens infiltrem entre els que pensen coses normal, i fem veure que som com ells.» 

Ben vist i ben escrit, Xavier Mas Cravioto!

Maria Nicolau (2022). Cuina! O barbàrie. Barcelona: Arallibres

Cuina! Cuina! Cuina!

Maria Nicolau ha escrit el llibre que m’hagués agradat escriure a mi, amb saviesa culinària i amb un estil marca de la casa. Em trec el barret!

Les receptes queden emmarcades en situacions quotidianes vives, amb espurnes narratives i descriptives que ens acosten l’olor de les cremes i dels caldos, la textura del pa de pessic, l’untositat i la contundència del romesco. I fins i tot a questions socials com la de pura supervivència que feia que els irlandesos deixessin les patates a mig coure.

Sovintegen les analogies i les metàfores inaudites com la de comparar el fricandó de tota la vida amb els jerseis de coll alt sense mànigues. Són petites provocacions que animen a rumiar i a seguir llegint de manera diferent que davant d'un llibre de receptes convencional. 

Aquí les instruccions són senzilles i tot el flexibles que poden ser. M’agrada que hi hagi variacions sobre un mateix tema i que es tractin conjuntament coses que van lligades com l’ampli espai que hi ha, per exemple, entre el romesco de peix, la salsa del mateix nom, el xató i la salsa dels calçots.

Com a mig vallenca, aquí discutiria una mica algún punt. Però sempre amb ànim esportiu perquè si tota lectura és una conversació aquesta és de tu a tu. Per altra banda també crec que anar a comprar és deixar-te portar per allò que trobes en cada moment de l’any i que a la cuina no cal que tot estigui ben lligat però si que no oblidem la tradició de les àvies i de les mares que ens han passat el que sabien només posant-nos al seu costat. 

Tal com diu l'autora:

«La meva vivència a la cuina beu d’una saba que és vella i, conscient del to messiànica i desbarrant d’aquest afirmació, mantinc que cal fer foc nou amb les branques de l’arbre i empeltar les generacions vinents directament de la soca original i antiga, com es fa amb els bons ceps centenaris si el que es vol és aconseguir bon vi. »

Maria, regalaré el llibre als fills que sempre em demanen que escrigui les receptes d’allò que cuino. Els contesto que un dia ho faré en forma amb històries lligades a cada plat i a la reutilització que es pot fer de tots els ingredients per donar nova vida a les sobres o per tenir mig feta la feina per a una altra àpat. Encara no m'hi he posat i, si mai ho faig, seguiré la teva petjada pels camins de la ficció.

Elvira Cambrils (2023) Argila i calç. Bromera: Alzira. Premi Enric Valor de novel·la

La vida de la vella Blanca, a la casa pairal de la Vall, es creua amb la de la jove Amina, del raval de Djibouti. 

Alhora convergeixen: acció i reflexió, aventura i acolliment, compromís i tendresa, violència i amor, memòria i reivindicació... La riquesa temàtica que poua de la filosofia amb naturalitat m’engresca, mentre que la capacitat de fabulació, l’estructura lleugera i l’estil àgil d’Elvira Cambrils m’arrossega. 

M’esgarrifa el periple de l’Amina cap al nord, m’emociona el trajecte vital de la Blanca semblant al de tantes dones que vam estudiar i treballar a contracorrent i encara vam tenir temps per aprendre a escriure en valencià —l‘idioma comú a València, Balears i Catalunya amb el que ens parlem i ens llegim. Són itineraris molt diferents, però hi ha un component que els fa convergir: l’impuls de viure en llibertat. 

I en el cas de Blanca el desig d’escriure que dona sentit a la vida. Ella mateixa diu perquè ho fa: per intentar comprendre, per cercar la bellesa i, sobretot, per deixar constància tant del periple forçat i de les injustícies que reflecteix Amina com de la seva pròpia ruta vital. 

Els cireres florits es converteixen en símbols dels dos camis que es creuen i d ‘aquest desig de comprensió, bellesa i d’una justícia més que poètica. 

«La brisa marina enlaire els pètals rosats de les flors dels cirerers, com petites volves de neu primaveral. Netedat i puresa. El pol oposat a la desolació de Suakin on he deixat Amina, vestida com un jove nubi, a punt de pujar a un cotxe blanc.»   

No puc passar per alt la sensació de germanor que m’ha deixat la lectura. He esperat uns dies abans d’escriure aquesta nota però continuo sentint-me al·ludida per alguna cosa més que coincidències de plantejament com que a Argila i calç Amina agafarà el relleu a Blanca, de manera similar a com Hala agafa el de la Mar a Ravals. 

Una paraula nova potser s’aproxima a allò que vull expressar: sororitat. 

 «Els seus pensaments i els meus s’abraçaran per sempre dins del nostre llibre.» 

 

Sergi Pàmies (2023) A les dues seran les tres. Barcelona: Quaderns crema

Portada i retall de fotografia de Chema Madoz

Què es cus durant les hores perdudes? 

Històries per intentar comprendre alguna cosa del jo que escriu i del món que l’envolta. 

Relats per establir un diàleg com «La segona persona» que marca la pauta del conjunt amb l’analogia entre literatura i sexualitat. El protagonista comença ensopegant amb la virginitat perduda. Bon principi, i encara més si El plaer del text de Roland Barthes és, per a qui llegeix, un llibre de culte des de quan el narrador diu que la va perdre. Estic d’acord que no és apropiada l’expressió perdre la virginitat, però dubto si és millor parlar de regalar-la. Aquestes metàfores tenen mala bava. 

 

Per altra banda, un bon ventall de recursos creatius de mena conceptual em fan somriure amb ironia com la selecció de certs adjectius: «Paciència eucarística» «gandul camaleònic» «divorciats retràctils» «complaença prefabricada» Mentre que altres imatges més visuals com «El sol s’estavella contra el parabrisa com una pluja de rovells d’ou.» em desperten els sentits. 

També trobo elements simbòlics com l’àngel de la guàrdia, la guitarra, el gat, la capsa i algun moment d’epifania com el pas d’una bandada d’ànecs en formació contemplat al costat de Vázquez Montalbán amb qui, a partir d’aquell moment, formarà part del mateix estol. 

Aquests detalls formen part de la carn dels relats que van completant el procés de formació de l’escriptor alhora que furguen en el sentit d’una ficció que no és ni mentida ni veritat sinó una peculiar eina del coneixement. 

Per cert, la dualitat sovinteja tant en l’estructura de certs relats que són bimembres, com a —per no parlar dels bessons—«Dues espardenyes» que planteja el binomi literatura-cinema i que acaba amb el narrador celebrant 

«que això sigui un conte i no una pel·lícula i haver evitat que el narrador omniscient l’obligui, com tantes altres vegades, a confondre les servituds de la imaginació amb els plaers de la fantasia.» 

El gust per la paradoxa conviu bé amb el desig de fugir del sentimentalisme. Així quan el narrador té la intenció d’escriure un conte sobre els atemptats terroristes de la Rambla i topa a una cançó sobre els últims moments d’un noi i una noia abans de l’explosió dels trens de Madrid decideix que «no hauria d’escriure aquest conte perquè 

«... els meus amants haurien de mantenir-se al marge de l’intent —definitivament demagògic— de posar la realitat al servei de la ficció en comptes de posar la ficció al servei de la realitat.» 

De tota manera, deixa escrit el relat de com no s’escriu un conte que passa a ser un al·legat contra el melodrama. Trampeja els sentiments sense mullar-se. Sembla que s’imposi agafar distància i, només en algun punt, es permeti una espurna d’emoció: 

 «quan estem junts procuro que no em notin ni el vertigen ni el desconcert.» 

Al final, acompanyo al narrador dins del cotxe, lloc estimat per les muses, i; després de compartir amb ell un espant i de sentir les ganes d'arribar a casa per  escriure l'experiència, confio també que els recursos de la narrativa breu m'ajudin a 

«entendre, a través d’aquest llibre, el que encara és una incògnita.»

Ben cosit!

Montserrat Bacardí (2023) La veritat literària de Teresa Pàmies. Vic: Eumo Editorial. III Premi d’Assaig Ricard Torrents Bertrana

Sembla que la sinceritat i la veritat literària de Teresa Pàmies empeltin Montserrat Bacardí que, seguint la pauta de l’autora nascuda a Balaguer, les canta clares. La terra ferma és un bon planter de persones que saben «escriure el que hom pensa encara que no pugui dir tot el que pensa.» 

Montserrat Bacardi fa un assaig rigorós i amè, molt ben documentat amb moments que evoquen la novel·la i d'altres que fan les delícies dels historiadors, perquè de la vida i l’obra de la Pàmies en surt un viscut document de la història del segle XX. El Premi d’Assaig Ricard Torrent Bertrana és ben merescut. 

Hi ha dues facetes d’aquesta obra poligonal que m’interessen especialment: les ressenyes i l’art de la citació. Resumir la producció d’una autora tan prolífica és un repte que Montserrat Bacardí supera amb menció d’honor. No només queda palès a cada ressenya la raó del títol de l’assaig, sinó que tots els llibres prenen entitat pròpia i apareixien relacionats amb el moment històric en que van ser publicats. D’aquesta manera, se’ns fan saber per extens les reaccions de la crítica sobre Testament a Praga i, alhora, l’assagista acaba amb reflexions sobre l’estil que són aplicables a la seva mateixa escriptura: 

« ...produeixen l’efecte de ser redactades amb «sinceritat», sense grans circumloquis ni atenuants, amb la «veritat» que requereix, si vol ser eficaç, qualsevol obra testimonial. Els dos protagonistes hi són pintats sense gaires maquillatges, amb ombres i clarobscurs, versemblantment.» Pàg. 224-225. 

Així mateix, en aquesta última mateixa pàgina tenim un bon exemple de com s’utilitza sàviament la citació per informar, aportar matisacions o, com en aquest cas, concloure: 

Teresa Pàmies (...) s’havia fet seva la idea, expressada en mots de Joan Sales, que «el millor estil és el que no es nota.» 

Un valor afegit ha estat la lectura en paral·lel , diem que per casualitat, de l’últim llibre de relats de Sergi Pàmies: A les dues seran les tres. M’ha conmòs el subtil el diàleg literari entre els dos i m’ha humanitzat l’escriptura de Sergi Pàmies. Però això són figues d’un altre paner. 

De moment, quedi constància que, com va deixar escrit la Teresa: 

«La casualitat no existeix, és fruit d’una necessitat.»

 Si més no, era necessari que Montserrat Bacardí escrivís La veritat literària de 

Teresa Pàmies.